Gloria Condal

Els búnquers del Carmel

Publicat el 12 febrer 2017 per Gloria Condal

Barcelona des del turó de la Rovira. Foto: Figurateeee

Espai de memòria història i de visió privilegiada de la ciutat de Barcelona, al turó de la Rovira, que havia estat un assentament ibèric, on es conserven restes d’una bateria de defensa antiaèria de la Guerra Civil 36-39.

Des del mirador tenim vistes a 360º de la ciutat i dels voltants, dalt del parc del Guinardó. Mirant a mar, veiem l’antic Hospital de S. Pau, la Sagrada Família (per cert, des d’una perspectiva gens habitual), els principals carrers perpendiculars fins a mar, les torres del port olímpic, la Rambla, la catedral, Sta. Maria del Mar, Montjuïc… Enllà, l’aeroport al Prat. Cap al nord, S. Adrià, Badalona… i el Maresme. Si girem l’esquena, tenim Collserola, el Tibidabo, l’Hospital de la Vall d’Hebron, S. Gervasi…

Barcelona des dels bunquers del Carmel. Foto: Figurateeee

Després del bombardeig dels Savoia italians del maig de 1937, que va matar 64 persones i en ferí 157, el govern republicà va projectar allà una defensa aèria per protegir Barcelona, amb 4 canons de fabricació anglesa que permetien cobrir la ciutat en totes direccions. Es creu que a principis de 1938 la bateria ja devia funcionar, amb les plataformes dels canons, el centre de comandament, els espais per a la tropa i els oficials (i també dutxes, lavabos i cuines). Tanmateix, el 16, 17 i 18 de març de 1938 avions italians sota ordres de Mussolini, atacaren durament la ciutat: en 41 hores van matar prop de 900 persones i en van ferir 1.500. La defensa antiaèria no donava l’abast; tenia algunes bateries de canons a la muntanya de Montjuïc i el Poblenou i els del Turó de la Rovira. El 26 de gener de 1939, veient que la caiguda de Barcelona era imminent, una part dels canons es van evacuar i la resta es van destruir. Es calcula que en tots els bombardejos van morir 2.750 persones i van resultar ferides 7.000

Bombardeig 1938 Barcelona. Foto Arxiu Militar Aeronautica italiana

L’espai va quedar en desús, el barri va anar creixent amb la vinguda d’immigrants, que construïen barraques precàries, fins que l’any 2011 es va inaugurar l’espai a cel obert, ampliat amb la recuperació del Pavelló d’Oficials, el Pavelló de la Tropa i el Lloc de Comandament de la Bateria.

Montjuïc i Barcelona des dels búnquers del Carmel. Foto: Figurateeee

Per arribar-hi tenim 2 busos: línia V 17 de Port Vell a Carmel o 119 de Penitents a Carmel. També amb metro, parada Carmel, on cal caminar uns 15′ per un sender cap amunt (no hi ha pèrdua). Un cop allà, trobareu gent, molta joventut i alguns turistes. I segons com, un venedor de begudes!

Per nosaltres, la millor visió de Barcelona.

Possibilitat de visites guiades a través del Museu d’Història de Barcelona. Podeu comunicar-vos-hi per correu electrònic: reservesmuhba@eicub.net i per telèfon: 93 256 21 22

Publicat dins de Exposicions, música, dansa, Memòria històrica | Etiquetat com a bombardeig, bunquer | 1 comentari

Els hereus de la terra

Publicat el 2 febrer 2017 per Gloria Condal

2–3 minuts

Després de l’èxit de La catedral del Mar, Ildefonso Falcones, l’any 2016 tornà als escenaris de la Barcelona de l’Edat Mitjana amb la publicació Els hereus de la terra, però avisa que no és una continuació de la primera; millor haver-la llegida, perquè s’ho val i perquè hi ha algunes referències, però no és imprescindible.

Els espais protagonistes aquí són el Raval, les Drassanes, l’Hospital de la Santa Creu… Som al s. XIV, quan Santa Maria del Mar ja está construïda. El protagonista és un nen orfe de 12 anys, Hug Llor, que treballa a les Drassanes sota les ordres d’Arnau Estanyol, el seu protector i protagonista de La Catedral del Mar. Hug subjecta la bola d’un esclau que hi treballa, mestre d’aixa, i somia arribar a saber-ne tant com ell, però Arnau és assassinat i Hug s’ha de buscar la vida. El fill d’Arnau, Bernat Estanyol, fuig i es fa corsari. Hug troba refugi en uns jueus i a través de Mahir aprèn a estimar les vinyes i el vi.

A través de la vida d’Hug, resseguim les persecucions dels jueus: l’assalt al Call l’agost del 1391, on va haver centenars de morts, saquejos, etc. Aquí mor la jove jueva Dolça, el primer amor d’Hug. També coneixem les injustícies que pateixen els esclaus, com la mora Barxa, que d’un mal començament acaba sent un suport a Hug per sempre, o la jove russa Caterina, que després de molts patiments, acaba retrobant Hug. Assistim a les relacions entre poders civils i eclesiàstics, a la lluita per l’espai de cadascun, a les repercussions del Cisma d’Occident, amb el Compromís de Casp el 1429. Veiem que Catalunya gira l’esquena al comte d’Urgell i dóna suport a un rei estranger.

vinya-gloriacondal — Vinya. Foto: gloriacondal

Sempre hi ha el rerafons de guerres de conquesta a Nàpols, Sardenya, Sicília… sempre hi ha serfs i camperols que viuen miserablement. Sempre hi ha tortures, i violacions d’homes d’església a noies innocents, això ve de lluny. També hi ha el personatge dolent dolent, la Regina, i el dolent però no tant, el Bernat… Ens ha fet patir molt la violència i la injustícia, veure com el poble ras pateix i alhora és tan fàcil de manipular. Hem après història, com sempre.

bcn-medieval-taedium — Barcelona medieval on discorre la novel·la. Extret de Taedium

A propòsit de La catedral del mar, la cadena de TV Antena 3 ha rodat una sèrie amb actors i actrius de primera línia, que veurem aviat. També us recomanem un altre títol de Falcones: La mà de Fàtima, situat a Al Andalus després de l’expulsió dels moriscos.

stamaria — Església Sta Maria del Mar. Barri de la Ribera. Barcelona

Els hereus de la terra, Ildefonso Falcones, Rosa dels Vents, Barcelona 2016. 891 pàg.

Entrada relacionades: La mà de Fàtima

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a els hereus de la terra, Falcones, santa maria del mar | 1 comentari

Solitud, Víctor Català

Publicat el 30 gener 2017 per Gloria Condal

Foto: gloriacondal

Caterina Albert va morir el 1966 i ara volem recordar el seu llibre Solitud, que vam llegir fa anys, i ens va impactar. El tema va d’una dona, Mila, condicionada per la ideologia de l’època i sobretot, per la natura, que esdevé un altre personatge, al costa del pastor i la protagonista.

Foto: gloriacondal

Al llarg de la narració hi ha una dualitat constant Bé-Mal, Ànima-pastor, Dimoni-Déu. El pastor és vist per Mila com el superhome mentre que en Maties, el seu marit, com la bèstia. El pastor és el creador, amb un món propi que converteix el paisatge en paraula i el crea, molt abans que Maragall parlés de la “paraula viva”.

Ermita. Foto: gloriacondal

La muntanya és un personatge important, però és la Natura qui domina l’home, la que fa passar per tots els estats de l’ànima la Mila, segons sigui primavera o hivern. La Natura engoleix el pastor, que davalla muntanya avall, assassinat per l’Ànima. Però el problema de la Mila no és només el paisatge que l’envolta sinó que està condicionada pel fer i sentir de l’època. És una dona passiva, que segueix el marit sense discutir-li les decisions, com la majoria de dones de l’època, que no coneix què és l’amor, ni la tendresa ni la sexualitat fins que apareix un home, l’Arnau, que l’atrau i li agrada, però refusa les seves pretensions: “Allò no es fa”, i es nega el desig, tot i la necessitat d’estimar i ser estimada.

Foto: gloriacondal

La seva vida és monòtona i isolada, trencada només en instants puntuals, com quan la gent puja a l’ermita. Les poques il·lusions aviat desapareixen; un dia intueix la mar des d’un turó, però quan la veu de veritat es desil·lusiona. “No hi ha res cert al món. Tot són mentides”. El pastor, la possibilitat més concreta de no estar sola, tampoc no és el que es pensava. I finalment, ella, que no és res, que no té res, és violada per l’Ànima, el punt àlgid de la tragèdia, a partir del qual tot canvia: Mila perd la por, assumeix la desgràcia i decideix abandonar l’ermita i tornar a la plana. No li pot passar res més gros, i per això vol iniciar una nova vida, ser ella. El camí que té per davant és fosc i difícil, molt condicionada pel passat: “Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí”, però estava disposada a lluitar.

Aus. Foto: gloriacondal

En la nostra societat, la solitud es considera un valor negatiu (i molt més fa un segle, quan es va escriure el llibre), però nosaltres reivindiquem el dret a la solitud. La solitud com a valor positiu, necessària per conèixer-se, per guanyar-se la indepèndència, per arribar al màxim que es pugui per tal d’aportar-ho a la societat, tot i que sabem que la solitud de Mila no era certament aquesta, perquè no era volguda.

Caterina Albert i Paadís (Victor Català). Foto extreta de tramuntanatv

Caterina Albert va haver d’enganyar els seus contemporanis fent-los creure que era un home, per ser reconeguda, però si ens fixem en la novel·la, és el cor d’una dona qui l’escriu, no sols perquè el personatge femení és el més ben dibuixat, sinó per la multitud de detalls, situacions i actituds descrites. El sol fet d’haver d’escriure sota pseudònim per poder arribar al públic, demostra que els problemes de la Mila no eren gens lluny dels de la Caterina Albert i Paradís.

Publicat dins de Llibres | Etiquetat com a dones, llibre, solitud, Victor Catala | Deixa un comentari

De Llevant a Ponent i País de Festa

Publicat el 23 gener 2017 per Gloria Condal

Esbart de Mollet

L’Esbart de Mollet ens ha ofert, de nou, un espectacle de primer ordre, al Teatre Can Gomà de Mollet. Una primera part amb SomDansa, de Llevant a Ponent, i una segona part, Un país de festa.

La majoria dels qui els anàvem a veure, ja havíem vist l’espectacle abans, però és igual. És el plaer de veure com es mouen, la delicadesa dels gestos, el joc de llums i vestuari, el so de la tenora, els saltirons, els somriures, les mirades dels dansaires… És, de nou, tornar a gaudir per tots els sentits. Llavors es dóna aquella comunió balladors-públic on sembla que bateguem a través del mateix cor. Pura emoció.

L’espectacle De Llevant a Ponent ens planta davant d’una realitat diversa i alhora complexa: una llengua comuna parlada de maneres diferents per pobles germans, que alguns utilitzen com a arma de separació. De la mà de l’Esbart fem un recorregut per la Franja, l’Alguer, Eivissa, València, Tortosa i Berga, sentint les diverses parles, músiques i danses. I com diu Joan Vallbona, “… malgrat que alguns vulguin fer-la servir com una arma de confrontació, aquest fet cultural identitari és fonamental i, és també, la força que tenim per conquerir el futur”.

De Llevant a Ponent. Som Dansa. Esbart de Mollet. Extret de xarxanet

Un país de festa ens porta la tradició festiva del nostre país, el ritme de les havaneres, els colors del Carnaval, els aires de la jota… el cor se’ns eixampla, voldríem ballar amb ells, cantar plegats, picar de mans i somriure, somriure molt. Malgrat haver vist dos espectacles en un, la nit se’ns ha fet curta. Els balladors i balladores ho han donat tot. Com a recompensa, el públic els ha estat, de nou, fidel fins al moll de l’òs.

Aquí teniu el vídeo d’una representació de SomDansa, de Llevant a Ponent: (2013) https://www.youtube.com/watch?v=lJUdsU8dfxQ

Publicat dins de Exposicions, música, dansa | 1 comentari

Balanç del blog 2016

Publicat el 10 gener 2017 per Gloria Condal

http:gloriacondal.com

El nostre blog ha rebut 10.823 visites durant l’any 2016 (el 2015 van ser 7.877).

Les entrades més vistes han estat:

A peu per la costa del Maresme (sumant els diferents posts)

Xios (també sumant-los tots)

Elizondo. Tras los pasos de Amaia Salazar

Les colònies tèxtils del Llobregat

Per països, la majoria dels visitants són d’Espanya: 9.360, seguits de Grècia, amb 415, dels Estats Units d’Amèrica: 338, Nova Zelanda: 149, Brasil: 103… i amb menys visitants, segueixen països europeus: França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia… En total, han estat 57 països diferents, entre d’altres, Nepal, Illa de Reunió, Tailàndia, Angola.

Continuem creixent. Gràcies a tothom!

Publicat dins de Actualitat | 4 comentaris

Amer. Ruta de les ermites

Publicat el 8 gener 2017 per Gloria Condal

Boscos Amer, Girona. Foto: gloriacondal

Sortim del poble d’Amer, situat en una vall volcànica i travessat pel riu Brugent. L’objectiu és fer la ruta de les tres ermites (16 km – Desnivell 470 m), entre boscos d’alzines i castanyers, i amb vistes a cingleres, valls i Pirineus. Senyalitzada amb marques blanques que a estones coincideixen amb vermelles.

Ermita Sta Brígida. Amer. Foto: gloriacondal

Deixem el cotxe davant del camp de futbol, des d’on veiem ja el primer objectiu: l’ermita de Sta. Brígida, dalt d’un penyal. El sender puja pel mig del bosc d’alzinars i de castanyers fins a 430 m (2,2 km) on trobem l’ermita de Sta Brígida (tancada) i la font de Sant Bernat, amb vistes esplèndides sobre la vall del Brugent, el Puigsacalm i el cingle del Far. L’ermita és d’origen romànic i la resta és una reconstrucció del XVII. Cada primer diumenge de febrer s’hi fa un aplec.

Nummulits (fòssils). Ruta tres ermites. Amer. Foto: gloriacondal

Seguim pujant cap a un sender que desemboca a la pista de la pedrera de Sta. Brígida i continuem. El terra és ple de fòssils (nummulits). Baixem cap al torrent de can Catau i la font i pugem cap a la pista de la Barroca, que creuem, i anem cap al pujolet del Mirador dels Fusos. Pel coll de Puliol seguim la pista, passem un camí i arribem al turó de Santa Lena (561 m).

Ermita Sta. Lena. Foto: gloriacondal

Allà hi ha l’ermita de Sta. Lena, oberta; es romànica amb pintures murals a l’absis (Mn, Pujolàs, 1946), amb campanar d’espadanya. Entrant a l’esquerra hi ha una petita urna sepulcral amb una inscripció gòtica. Tornem a veure la vall del Brugent, el Pirineu Oriental, les serres de Finestres i Rocacorba i la vall de Llémena. La segona Pasqua també hi fan un aplec.

Ermita Sta. Lena. Urna amb inscripció gòtica. Foto: gloriacondal

Pel coll de sant Roc pugem per un bosc espès vorejant, a certa distància, el voraviu del cingle, a l’esquerra fins que arribem a l’ermita de S. Roc de la Barroca(602 m). Des de l’inici hem fet 8,33 km, som doncs, a l’equador de l’excursió. Tornem a tenir una panoràmica excel·lent, amb vistes a la cinglera de S. Roc i al volcà de la Banya del Boc (amb formes difícils de reconèixer).

Ermita Sant Roc de la Barroca. Foto: gloriacondal

Arribem al mirador, amb vistes als cingles (567 m), que fa goig i continuant pel sender passem pel Grau de Sta. Maria i anem baixant, de nou amb munts de nummulits per terra, fet que origina una curiosa conversa sobre el nom, les pedres de Sta. Llúcia, els opercles (“tap” d’uns cargol de mar) i les obres de construcció del sortidor de la plaça…

Cingles de Sant Roc. Foto: gloriacondal

Baixem cap a la riera de S. Climent, que travessem i remuntem, baixem cap al torrent de Sucurull, que creuem, i anem en direcció a la torre de Roca-salva, una masia fortificada amb una torrassa de 16 m (s. XII al XIX). Abans, trobem el gran portal de la Barroca, tancat. Som molt a prop de la falla d’Amer, en un “paisatge fracturat” com s’anomena, resultat de l’estirament de l’escorça terrestres de fa 15 milions d’anys, que va determinar en gran part el paisatge català, com el que veiem ara.

Torre de Roca-Salva. Foto: gloriacondal

Església S Climent Amer. Foto: gloriacondal

Continuem baixant per la pista fins trobar el camí que ve de S. Climent d’Amer (hem vist l’església de S. Climent al fons), i anem passant entre avellaners i cultius de tòfones. Arribem al nucli històric d’Amer, que conserva un traçat medieval; la plaça de la Vila és la segona plaça porxada més gran de Catalunya. Anem a la pastisseria Puigdemont a comprar xuixos, però està tancada. Ohhhh! Llavors anem a una granja de la plaça a reconfortar una mica el cos i acabar de compartir el dia. Fora, ja és de nit. Queda pendent resoldre què eren les pedretes planes amb un puntet al centre de la nostra infància.

Plaça de la Vila. Amer. Foto: gloriacondal

Publicat dins de Excursions | Etiquetat com a Amer, ermita sant roc barroca, ermita santa brigida, ermita santa lena, excursió, nummulits | Deixa un comentari

L’editor de llibres

Publicat el 5 gener 2017 per Gloria Condal

Els amants de la literatura, els interessats en el món de l’escriptura… han de veure aquesta pel·lícula, que té dos protagonistes principals, l’editor Max Perkins (Colin Firth) i l’escriptor Thomas Wolfe (Jude Law).

La pel·lícula planteja la relació entre l’editor de Charles Scribner’s Sons (Nova York) Max Perkins, i l’escriptor Thomas Wolfe que envia un manuscrit i es sorprèn que l’acceptin, després de ser rebutjat a d’altres editorials. Perkins tenia un olfacte especial per descobrir també escriptors especials, com Hemingway, Scott Fitzgerald… Home apassionat per la literatura, s’immergeix en el procés de reescriptura i organització del que li presenta Wolfe, un home excèntric i desordenat, i un gran poeta que escriu en prosa. Així, el 1929 publica Look Homeward, Angel i el 1935 Of Time and the River, amb gran èxit. Vivim, així, l’apassionant procés de “fer” un llibre, amb les discussions entre editor i autor, els dubtes i els retrets i l’estreta relació entre un i altre, que ultrapassa una relació professional, amb la implicació de les famílies.

Phil Collins

Michael Grandage dirigeix aquesta pel·lícula amb guió de John Logan (El aviador) basat en el llibre Max Perkins: Editor of Genius d’A Scott Berg que va fer la tesi sobre aquest editor. Colin Firth ens encanta de fa molts anys; recordem, per exemple, A single man, El discurs del rei… A l’actor Jude Law el recordem a El gran hotel Budapest i Nicole Kidman a Les hores, Los otros, etc.

La pel·lícula ens ha agradat molt. Direcció mesurada, treball d’actors molt bo. Fotografia bona.

Publicat dins de Cinema | Etiquetat com a colin firth, llibre | Deixa un comentari

58 dies a Nova Zelanda

Publicat el 19 Desembre 2016 per Gloria Condal

Què és un kiwi? Una fruita, una au o un habitant de Nova Zelanda?

Hot Water Beach

Les tres coses!

Durant quasi dos mesos (12 octubre a 10 desembre) hem visitat les dues illes de Nova Zelanda durant la seva primavera. Així, 2016 és un any afortunat per nosaltres, amb una primavera de 3 mesos a Grècia i una altra de 2 mesos a NZ. Trobareu un esquema de les previsions de ruta a:

https://goo.gl/maps/4siHf6zG6vD2 (illa Nord)

https://goo.gl/maps/arKg1V386Yr (illa Sud)

Paisatge. Canviants, superbs, immensos, variats, d’una bellesa tan forta, que a estones havies de respirar fons. De llacs blau turquesa a cims nevats, d’icebergs flotant a flora autòctona que omplia les muntanyes de colors fins molt amunt: muntanyes cobertes de ginesta, platges plenes de buixacs, o les lilís del M.Cook. Volcans, gèisers i terratrèmols viscuts. De platges de sorra escandalosament groga i aigües verdes a fars dempeus contra vents i tempestes. Prats i turons plens de bens i vaques. Quilòmetres sense trobar ningú. Centenars de senders per caminar arran de mar i pujar cims.

Gorja Karangahake. Waihi. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Gent. Barreja de races, llengües i religions. Un país divers, obert, amable, sempre disposats a donar-te un cop de mà. Els aborígens (maorís) conviuen amb pau i s’enamoren de kiwis i al revés. Les caixeres de supermercat, cambrers de bars, conductors… tots semblaven feliços i t’obsequiaven no només amb un somriure sinó preguntant si estaves bé, si el dia havia estat bo… Les dones, especialment, són fortes, segures, com si el fet de ser un element central en les primeres pioneres els hagués donat un caràcter lluitador, ferm, acostumades a organitzar i a manar. La majoria dels allotjaments on vam estar, eren dones qui ho portaven.

Clima. La seva primavera s’assemblava més, a estones, a la nostra tardor. A la illa Nord vam tenir bon temps, amb ruixats gairebé cada dia, que no ens van trastocar els plans. Al sud va ser diferent; de clima més dur, les tempestes duraven, s’hi sumava el vent, i de vegades teníem cel tapat tot el dia i el següent… A la meitat sud (glaciars, Alps, fiords, Catlins…) va ser especialment plujós, llevat d’alguns dies. La temperatura mínima va ser de 5º. Les màximes, al voltant dels 20º. Els allotjaments estan preparats, amb calefacció i mantes.

Glaciar Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Llengua. Ens havien advertit de les peculiaritats de l’anglès, però no hem tingut dificultats afegides a les habituals de parlar anglès. Potser a l’illa Sud ens costava més entendre’ls, però res greu.

A 4.803 km del Pol Sud. Slope Point. New Zealand. Foto: gloriacondal

Dormir i menjar. Hi ha tot tipus d’allotjament, des de càmpings, cabanes, motels, apartaments… i molta gent que viatja en autocaravana o furgoneta. Nosaltres hem estat en motels, apartaments i algun bungalow. Hem pagat, de mitjana 90€ per dia.

Musclos verds. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

El menjar pot ser de tipus ràpid (hamburgueses de carn o de peix, amb mooooltes chips, pizzes), o en cafeteries, bars o restaurants, variat, des de sopes, amanides, peixos (sempre arrebossats!)… o plats més elaborats, i amb dret a tota l’aigua que vulguis. Si prens cervesa o vi, la factura puja uns 6 € més per beguda, mínim. Per plat, de 14, 20 € cap amunt. Ens preparàvem l’esmorzar a casa i el sopar, quasi sempre.

Nivell de vida. És més car que a Catalunya i que els EUA. Les visites a parcs geotèrmics, fiords, etc són cares. Els ferris també són cars. En canvi, la majoria de museus són gratuïts. El preu de la gasolina és similar al nostre. La roba, caríssima. El menjar dels súper, una mica més car. Els llibres també.

Per acabar, el país ens ha encantat. La gent també; el nivell d’educació es palpa. El clima a la illa Sud hi havia moments que ens ofegava, però hi posàvem coratge… i ens ens sortíem. Hem fet gairebé tot el que teníem previst, que és molt (més totes les sorpreses que et trobes sobre la marxa).

Crater Mt Eden. Auckland. Foto: gloriacondal

Hem gastat 7.300 €, tot inclòs. Hem fet 8.849 km

Podeu llegir les diferents entrades del viatge clicant a aquests enllaços:

Illa nord

Nova Zelanda. Com arribar-hi

Auckland i península de Coromandel

Auckland – Cap Reinga

Waitomo, Rotorua, Tongariro

De New Plymouth a Wellington

Illa sud

De Picton a Westport

De Karamea a Jackson Bay. Costa oest de l’illa sud

D e Quenstown a Dunedin passant per Invercargill . La Southern Scenic Route

Nova Zelanda. Glaciars i fiords

Christchurch. Terratrèmols i resiliència

Caminar a Nova Zelanda

Publicat dins de Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a illa, Nova Zelanda | 1 comentari

Sydney

Publicat el 17 Desembre 2016 per Gloria Condal

Sydney, tot i no ser capital d’Austràlia, n’és la ciutat més gran, amb prop de 4.500.000 d’habitants. Com si de cop, tots els habitants de Nova Zelanda es concentressin en un espai així! Sydney ens ha sorprès, en ha encantat i ens ha enamorat.

Darling Harbour. Sydney

Teníem dos dies i no ens podíem encantar. El primer dia vam anar al petit port Darling Harbour, molt a prop d’on ens allotjàvem. El contrast entre d’on veníem (Christchurch) i allò va ser brutal. Multituds al carrer. Cafès i bars plens. Cockle Bay, Pirmont Bridge, Museu Marítim… Gratacels immensos, música, llums de mil colors reflectits a l’aigua.

Sydney. Darling Harbour

L’endemà baixem a peu per Pitt St. fins a mar. Carrer llarg, ample, amb trànsit, bancs, botigues, gent amb pressa, cotxes… Al port, Circular Bay, agafem un ferri per anar a Manly, una ruta on el més important és el viatge, per les vistes del pont, els gratacels i l’Òpera. Una península on es permeten el luxe d’indicar a l’oest: Sunset i un altre, a l’est, Sunrise.

Harbour Bridge Sydney. Foto: gloriacondal

Sydney

Tornant, anem a The Rocks antic barri de treballadors salvat de l’especulació urbanística, amb molt ambient: galeries d’art, pubs, paradetes al carrer… Després pugem al pont per travessar-lo a peu (3 km); a cada pas, noves vistes de la ciutat. Des de l’altra banda baixem a Luna Park, una mena de Tibidabo, per tenir noves vistes, i després ho fem cap a la banda contrària, la punta Kirribili. Tornem a quedar embadalides mirant l’Òpera, el pont i tot el panorama. De nit, el carrer bull de gent. Fem una cervesa a Phillips Foote, però és tanta la remor, que sortim i comprem un entrepà en una paradeta del carrer i ens el mengem davant del Museu d’Art Contemporani.

Syrdney. Downing Centre. Foto: gloriacondal

L’endemà anem al nord de Hyde Park. A la cantonada amb Liverpol, un edifici d’art deco del 1908, Downing Centre, abans grans magatzems, ara seu de tribunals. Al parc, el Memorial ANZAC per recordar els soldats i infermeres que van lluitar a la I Guerra Mundial; al davant, un llac anomenat «Pool of reflection» i a pocs metres, un conjunt escultòric que recorda els aborígens australians morts en la mateixa guerra. Ara en celebraven el centenari.

Sydney. Opera de dia. Foto: gloriacondal

Sydney Opera. Foto: gloriacondal

Des del parc, vistes permanents de la Sydney Tower, entre arbres i altres gratacels. Després, la Catedral S. Mary of the Cross, neogòtica, del 1868. Més avall, Barracks Museum (1819), una presó per a homes i nens on van passar-hi més de 50.000 convictes. Continuant per Macquarie St, The Mint, un hospital finançat amb més de 200.000 libres de rom conegut com the Sidney Slaughter House. De fora estant recorda una casa colonial d’estil francès.

Sydney. Catheral St. Mary. Foto: gloriacondal

Sydnet. Tower

A la mateixa vorera avall, State Library una biblioteca enorme, i després els Jardins Botànics, animats, amb gent fent picnic, un trenet que els recorre… fins arribar a la petita badia Farm Cove; allà caminem fins a Macquarie’s Point amb una vista xula dels gratacels, l’edifici de l’Òpera i el pont.

Intallació Sydney art spiral to support refugees. Foto: gloriacondal

Dinem al restaurant de l’Opera House, fem un cafè a fora i continuem camí cap al port. A First Fleet Park trobem un grup de dones de l’Escola d’Art que fan fet una instal·lació efímera en record de les dones refugiades, en forma d’espiral. Ens conviden a recórrer-la, agafar un cor embolicat i guardar-nos la tela per escriure-hi un desig i penjar-la amb un llacet vermell en una tanca. «In any language» ens diuen; els diem que som catalanes i escrivim: “Pau, amor, justícia”. Pugem amunt per George St, entrem a Queen Victoria Building un edifici preciós, ara centre comercial… i… s’ha acabat!

Queen Victoria Building. Fotos. gloriacondal

Queen Victoria Building

Hem caminat molt. No sabem si molts dies ens atabalaria, però marxem amb ganes de tornar-hi. Val la pena consultar aquest web sobre la ciutat.

Pont Sydney. Foto: gloriacondal

Sydney

Publicat dins de Viatges | Etiquetat com a Sydney | Deixa un comentari

Christchurch. Terratrèmols i resiliència

Publicat el 7 Desembre 2016 per Gloria Condal

Si cerquem a Google Christchurch + terratrèmol, surten 433.000 resultats en anglès (i 1.470 en català). Quan vaig preguntar a l’amo del motel si era fàcil aparcar al centre, amb molta ironia em va dir: «Sí, hi ha molts espais buits». La 2a ciutat del país ha après a conviure amb els terratrèmols. I a sortir-se’n, a costa de dolor, solidaritat, diners, perseverança… però el millor qualificatiu és el de resilicència. L’altre factor és l’art. Sense art, aquesta ciutat no se n’hauria sortit. «Te ao hurihuri», segons els maorís, significa que el passat té molt a veure amb el present i per això, els terratrèmols donen l’oportunitat de reconsiderar la història.

185 empty white chairs. Christchurch. Foto: gloriacondal

A Christchurch sempre hi ha hagut terratrèmols, i els darrers van fer mal. El de setembre de 2010, de nit, magnitud 7,1, amb desperfectes a edificis i serveis però cap mort. El següent, pocs mesos després (febrer 2011), de dia, magnitud 6,3. Hi ha 185 morts, molts ferits i nombrosos edificis cauen. Al museu Quake City ho expliquen molt bé. La resta, la veiem al carrer: grues i solars.

catedral de cartro. Christchurch. Nova Zelanda

The cardboard cathedral. Christchurch. Foto: gloriacondal

A l’espai 185 Empty White Chairs, hi ha una instal·lació de seients blancs per cadascuna de les persones mortes. A pocs metres, una catedral de cartró i fusta (Cardboard cathedral) per substituir la de pedra, molt afectada. Provisional. Un altre espai, Re:START Mall, un laberint de botigues i llocs de restauració dins de contenidors, ple de vida i color. Provisional. Potser a la vida no hi ha res definitiu.

Antiga catedral Christchurch. Nova Zelanda

Una paret buida? Un mural. Un jardí pelat? Una escultura. Un espai buit? Palets. Una gran plaça? Arcades de fusta. Hi ha molta gent al darrera, per exemple Gap Filler, una organització que fa propostes per omplir els espais buits. Sense imaginació, sense art i els artistes, la ciutat no hauria sobreviscut, perquè ha estat això el que li ha permès trobar nous camins, lluitar contra la destrucció i trobar noves formes de viure.

Els primers dies després del terratrèmol, com que no tenien llum, un grup de ciclistes va muntar un sistema de generadors connectats a un munt de bicicletes, els ciclistes van pedalar plegats i van generar electricitat suficient per fer una sessió de cinema al carrer.

Christchurch. Edificis de colors. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Tota la ciutat respira art: edificis, escultures, instal·lacions, murals… Aprofitar allò vell per donar-li altres utilitats. Reciclar. En situacions de crisi, la cultura i l’art són més importants que mai. Com el vell himne Bread & Roses, necessitem allò material, el pa, però també volem l’art, les roses.

Re:Start. Christchurch, Escultura. Foto: gloriacondal

Llocs interessants: C1 Expresso edifici d’una antiga oficina de Correus on encara funcionen els tubs per on passava la correspodència. A dins hi ha materials reciclats, com làmpades, una màquina de cosir però que és de cafè…. New Regent St. un petit tram de botigues estil casetes de centre comercial, del 1932. O Juction Cathedral, unes galeries comercials on passa el vell tramvia (1905) pel mig.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Una porta amb flors davant l’antifa façana de la catedral, un gran tauler d’escacs al terra amb fitxes per jugar, una instal·lació de banderoles de colors entre quatre pals de banderes… i serpentejant, el riu Avon, amb ponts, una sínia, i un lloc per embarcar inclòs un gondoler. El Bridge of Remembrance, amb una gran porta-arc sobre el riu que recorda els morts a totes les guerres on NZ ha participat.

Escultura toro sobre piano. Art Galleru Christchurch

Christchurch Art Gallery. Outside. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

L’imponent edifici de Christchurch Art Gallery, que evoca les corbes del riu, ple d’art dins, però també a fora. The Arcades Project, arcades de fusta enmig d’un gran espai buit pensades perquè es puguin cobrir amb lones, posar-hi llums, etc, per tant, per acollir qualsevol esdeveniment. L’Arts Centre, un conjunt d’edificis neogòtics, força afectats pel terratrèmol. El Canterbury Museum té ciència, història, geologia… El Jardí Botànic amb més de 10.000 exemplars diferents d’arbres i plantes… i més.

Boques que són lletres. Christchurch. Foto: gloriacondal

Un article interessant: Vida després d’un devastador terratrèmol: http://ideas.ted.com/christchurch-in-pictures-life-after-6-3-earthquake/

Nosaltres vam viure en primera persona el terratrèmol del novembre de 2016 de Kaikoura, de 7,5. Érem a Motueka, a uns 400 km, però ens vam despertar a la nit que el llit semblava una barca. I les hores posteriors va continuar, amb menys intensitat. Quan ens vam llevar vam saber que hi havia 2 morts, nombrosos edificis caiguts i la ciutat estava aïllada. 700 turistes hi van restar atrapats dies fins que els van evacuar per aire i mar. Fins al cap de 15 dies no van obrir escoles i van començar a circular alguns vehicles per carretera.

Mural Christchurch. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Un cop a Christchurch, cal anar a la península de Banks, al Pade forma de roda dentada, amb ports i badies que queden endins. La Tourist Drive (Summit Road) passa pel que era el cràter del volcà, amb vistes fantàstiques des de Barry’s Bay i el morro que treu la petita peninsuleta d’Onawe, a Akaroa, passant per Duvauchelle i Robinson Bay. Akaroa, a 80 km de Christchurch, respira vida francesa, en un paisatge deliciós. A la banda nord, val la pena recórrer la costa de Lyttelton a Governor’s Bay. Un oceà Pacífic que enamora.

Peninsula Banks. Nova Zelanda. Foto: gloriacondal

Veure recorregut complet: https://gloriacondal.com/2016/12/19/58-dies-a-nova-zelanda/

Publicat dins de Viatges pel Pacífic | Etiquetat com a art, christchurch, Nova Zelanda, Pacífic, terratrèmol | 1 comentari

Gloria Condal

Els búnquers del Carmel

Els hereus de la terra

Solitud, Víctor Català

De Llevant a Ponent i País de Festa

Balanç del blog 2016

Amer. Ruta de les ermites

L’editor de llibres

58 dies a Nova Zelanda

Sydney

Christchurch. Terratrèmols i resiliència

Idiomes

Etiquetes

Blogroll

Meta

Contacte

Idiomes

El nostres temes

Etiquetes

Blogroll

Meta

Contacte